Les retencions a compte de l’IRPF representen una modalitat de bestretes que opera generalment quan es fan efectives les rendes subjectes per ser precisament aquesta la seva naturalesa, una detracció que es realitza quan es fa efectiu el pagament (RIRPF art. 78).

Per tant resulta improcedent practicar retencions respecte d’uns rendiments del treball que encara no han estat pagats.

En referència a la imputació temporal de les retencions, els contribuents han d’imputar les mateixes al període en el qual s’imputin les rendes sotmeses a retenció o a ingrés a compte, amb independència del moment en el qual les referides retencions s’hagin practicat (RIRPF art.79).

Pel que fa referència als rendiments del treball, com a norma general, s’imputen al període impositiu en el qual són exigibles pel perceptor, excepte, entre d’altres, quan per circumstàncies no justificades i no imputables al contribuent, els rendiments derivats del treball es percebin en períodes impositius diferents d’aquells en els quals van resultar exigibles, procedint a través d’autoliquidació complementària, sense sanció ni interessos de demora ni recàrrec (LIRPF art. 14.1 i 2.b).

En el cas de quantitats no satisfetes pendents de resolució judicial, els rendiments es consideren exigibles, en el període impositiu que la referida resolució adquireixi fermesa, havent de presentar l’autoliquidació en el termini que s’escau entre la data en la qual es percebin i el final del termini següent de declaració per IRPF.

D’aquesta manera les retencions practicades sobre uns rendiments no satisfets no poden ser objecte d’imputació temporal en la mesura que no siguin imputables els rendiments dels quals procedeixin. (DGT CV 21/01/2015).